El Petit de Cal Eril torna tal com se'n va anar: sense gaires explicacions, gairebé per art de màgia. No hi era, però de sobte ja soc aquí. Sense fer soroll ja té llest un nou disc, 12 noves cançons que, si fem cas del títol, haurien de ser marca de la casa, ADN pur: “Eril, Eril, Eril”, es diu. Però com a la primera cançó ens alerta que “jo ja no soc qui era”, doncs veurem. Perquè els que coneixeu El Petit de Cal Eril ja sabeu que no sol transitar pel camí senzill, que necessita obrir vies i moure's pels marges. Té una mica d'al·lèrgia a fer les coses com les fa tothom. Aquest és, doncs, un disc amb milions de preguntes i molt poques respostes, o potser amb totes les respostes possibles, que són infinites. Hi ha misteris, promeses, secrets, pensaments, un mar de dubtes i nusos per desfer. Independència, radicalitat, art. Éssers humans, persones, amics. La frontera difusa entre la foscor i la tendresa.