- American Music Club tornen amb làlbum més lluminós de la seva carrera

- Produït per Dave Trumfio (Wilco, Grandaddy, My Morning Jacket)

- En gira per Espanya durant el febrer de 2008

Com qui descorre les cortines de bon matí després duna llarga nit dinsomni i preocupacions i descubreix que, a la llum del sol, els monstres són menys terribles i el que ens turmentava només una ombra que es dilueix. Així és The Golden Age. Un disc que no arxiva definitivament la proverbial melangia dun Mark Eitzel a qui el diari The Guardian va proclama un dia com el millor lletrista encara viu dAmerica, però si que mostra una lluminositat que en molt rares ocasions haviem tingut oportunitat de relacionar amb la música dAmerican Music Club. I és que Eitzel sempre a estat una ploma més destre describint les penes i les turbulències de lànima que no les alegries. Més propens al clarobscur que al somriure beatífic. Una literatura de cors trencats i adéus que durant la carrera dAmerican Music Club ha deixat algunes de les peces més mereixedores delogi que ha llegat el rock independent nordamericà en les darreres dècades.

Love Song for Patriots, làlbum publicad el 2004 per Cooking Vinyl, amb el que American Music Club deixava enrera deu llargs anys de silenci que Eitzel va invertir en la seva prìpia carrera en solitari, reprenia, encara que amb lògiques variacions, el to agredolç tan propi del grup. Una pàtina de melanconia que ara amb The Golden Age sha fet més fina. Potser fins i tot trencadissa. I és possible que no siguin del tot aliens a aquest fet els canvis experimentats en la formació titular dAmerican Music Club, especialment centrats en la secció rítmica, renovada completament en benefici del baixista Sean Hoffman i el bateria Steve Didelot, ambdós procedents del combo de folk rock The Larks. Com tampoc ho és la presència del productor Dave Trumfio, tot un especialista en la alquima del folk pastoral que compta en el seu curriculum amb treballs per Wilco (seva és la producció del grandiós Summerteeth) Grandaddy o My Morning Jacket. Uns canvis que Eitzel, timoner absolut dels destins dAmerican Music Club, sembla haver aprofitat per desviar la seva mirada daquet final obscur del carreró que durant anys lha obsessionat per vestir-se amb les robes dun modern Nick Drake i recórrer a cors desglésia, trompetes mariachi i retalls del millor folk-rock dels 70 per construir una de les obres més sòlides i sense fissures de la seva llarga carrera.

www.myspace.com/americanmusicclub

El trio canadenc Danko Jones torna a la càrrega amb el seu power rock més incendari. Aquest cop amb Never Too Loud. La banda que va sorprende agradablement a públic i crítica amb We Sweat Blood i es va consolidar amb el seu anterior treball Sleep Is the Enemy torna amb renovada energia. Les seves referències al hard-rock clàssic dels grands AC/DC I altres grans bandes dels 70s son de nou fusionades , en aquest nou treball, amb elements de funk I rock. Shan fet grans però es neguen a baixar el volum

Més informació a: : www.dankojones.com www.myspace.com/dankojones

....ja pots descarregar-te el single code of the road a

18 I 19 abril presentació a BCN (Apolo) I Madrid (live)

inclou la col.laboració de John Garcia (Kyuss, Hermano...) al tema Forest for the Trees

Els de detroit tornen amb un nou disc We have you surrounded (Et tenim encerclat), la sentència més crua de Mick Collins i The Dirtbombs

Aquest podria ser lany de les bandes de Detroit. Rumors dun nou disc de Jack White sol o acompanyat dels Raconteurs, notícies de nous treballs de The Von Bondies, Pas/Cal, SSM pero segurament cap dells podra fer-nos vibrar com el nou LP del cap local del rocknroll i el R&B, Mick Collins i els seus Dirtbombs, el recent estrenat We Have You Surrounded editat per In The Red Records.

Han passat alguns anys des daquell debut, If Yoy Dont Already Have A Look (In The Red, 2005) I segueixen abanderant aquest so especialment cru I salvatge. Amb un descriptiu títol que ve a definir amb poques paraules el so de The Dirtbombs en directe. DDos bateries (Ben Blackwell, Pat Pantano) dos baixos (Troy Gregory, Ko melina) i un frontman dexcepció fan que aquesta banda faci el millor punk de la història.