Agusti Fernandez, David Mengual, Liba Villavecchia, Jo Krause
JAZZ / LATIN-JAZZ
SIRULITA RECORDS (SI 0038 02)
8435015507787
Del pianista mallorquí Agustí Fernández se'n podrien dir moltes coses i totes, de manera gairebé invariable, ens conduirien a una conclusió idèntica: estem davant d'un dels jazzman més formidables que no hagin il·luminat mai amb la seva presència l'escena espanyola. Dels seus múltiples projectes se'n desprèn la sensació de tenir a Fernández un instrumentista capaç d'unir amb tota facilitat tècnica i emoció en cadascuna de les seves interpretacions. Un pianista a qui el seu propi virtuosisme no aconsegueix allunyar-lo de la més refrescant espontaneïtat, al contrari, i que utilitza decididament el seu domini exquisit de la gramàtica clàssica del jazz per perseguir horitzons encara per descobrir, en lloc de limitar-se a perpetuar codis ja coneguts.
Probablement és aquesta insaciable inquietud pels camins encara no trillats i els territoris sonors per cartografiar els que han portat el mallorquí a consagrar el seu últim projecte a revisitar la música d'un altre alquimista de la llibertat, el gran Ornette Coleman, l'herculi saxofonista que va fer de la seva admirable producció musical un repte franc i obert a totes les convencions del jazz. Coleman, visceral i melòdic, aguerrit i subtil, va assenyalar al món noves sendes per transitar, va traçar els plànols del free, va anunciar a qui va voler escoltar l'arribada d'un llenguatge que feia de la llibertat del creador màxima incontestable. I és a la seva obra on s'acosta Agustí Fernández i la seva formidable banda (Liba Villavecchia –saxo-; David Mengual –contrabaix-; Jo Krause –bateria) a "Lonely Woman", el disc en què ha acabat desembocant la intensa activitat desenvolupada en directe pel quartet amb l'espectacle del mateix títol, la posada de llarg del qual va tenir lloc al prestigiós Festival Grec de Barcelona el 2003. Incapaç de fer un pas en fals, Agustí Fernández ha aconseguit fugir del tribut a l'ús per donar forma a un disc al qui, a més de reverir la figura de Coleman, el mallorquí es permet (i amb quina elegància i brillantor ho fa!) donar la seva pròpia opinió sobre la música del mestre. Fernández no copia, no pretén emular ni, per descomptat, calcar. Quin sentit tindria copiar a qui va fer de la seva carrera un crit irat contra la còpia i el conformisme? En canvi, la banda s'apropia de l'esperit mateix d'unes composicions a les quals dibuixen una fesomia completament nova, un rostre inèdit fins ara. No podia ser d'una altra manera quan, ja des de la mateixa gestació del projecte, el piano d'un Fernández en estat de gràcia s'erigeix en gran protagonista d'unes partitures en què mai no va figurar cap piano. No entrava aquest instrument al ventall compositiu de Coleman i, no obstant això, ara hi irromp, accionat magistralment pel mallorquí, amb força torrencial. És el piano el que condueix uns temes (Mob Job, Happy House, Lonely Woman...) reconeixibles al geni de la seva interpretació, intensament captivadors en la seva bellesa i ànima rejovenida.
Utilitzem cookies pròpies i de tercers per aportar-li una millor experiència de navegació i un servei més personalitzat.
Si continua navegant, considerem que accepta el seu ús. Podeu canviar la configuració o obtenir més informació consultant la nostra política de cookies.