“Espirituals” reuneix una selecció de cançons de les que sempre hem anomenat espirituals negres que els que tenim uns anys segur que havíem cantat a les misses ‘progres’ de les parròquies o als caus i els esplais.
Carles Cases ens ofereix unes adaptacions d’aquestes cançons mantenint-se del al seu estil musical, al voltant del minimalisme, el barroc i el jazz, però afegint-hi sonoritats de la Nord-Amèrica rural i del cinema clàssic. Per sort, defuig de la derivada del gòspel, tant de moda i impostura a casa nostra en aquests darrers anys.
Els espirituals són cants col·lectius, però també poden ser llegits en clau individual. I en Carles això ens ho mostra en aquestes versions dosificant les veus solistes individuals i els cors, amb un volgut ús de la veu amateur, reforçant així, com en un film neorealista italià, la idea de cant que surt del poble i és per al poble. Altres claus d’interpretació musical les tenim en l’ús de la música inspirada en el barroc, com a expressió d’un ordre natural; la composta a la manera de les velles bandes sonores dels westerns de Moross, Copland o Newman, com la visió del futur al que aspirem; el jazz com la veu que ens parla des del present; o, com deia, l’alternança de la veu individual i la col·lectiva.